Contenidors cremats, destrosses al mobiliari urbà, aparadors
trencats, gasos lacrimògens, llançament de pilotes de goma, ulls
rebentats, melses destrossades, fractures d’ossos. Cops i més cops.
“Aquests catalans són ben folls” diria aquell. Però quan un va més enllà
de la bogeria i intenta trobar–ne les causes, s’adona que el context
social té gran part de culpa en tot plegat.
És totalment criticable la crema de contenidors, establiments o
destrosses al mobiliari urbà. Però quedar-nos en això i no veure la
tensió generada per la situació extrema a la que cada vegada més
famílies es veuen abocades al quedar-se sense feina, sense casa, sense
recursos i sense perspectives per capgirar la situació, només pot ser
diagnosticat com a miopia voluntària i voluntat difamadora.
La situació és molt més complexa. Ens diuen que ens estrenyem el
cinturó, que és temps de crisi, que no queda altre remei, que la
situació és excepcional… I això, tot ho justifica. Discursos presentats
com a neutres però amb una alta càrrega ideològica. No hi ha altra
opció, és l’únic camí. I així, van aprovant polítiques i retallades que
de neutres no en tenen res.
És sota el paraigua de l’excepcionalitat i la urgència que, sense
negociar-la amb la classe treballadora, es va aprovar i s’està aplicant
la Reforma Laboral. Tot i això, el mateix PP ha reconegut que la reforma
no generarà llocs de treball a curt termini. Llavors, per què tanta
pressa en aprovar-la? Sembla clar que l’objectiu principal no és el de
crear ocupació sinó el d’afavorir l’empresariat en detriment de les
condicions dels treballadors i treballadores.
És en aquest context que es convoca la Vaga General i on trobem
l’explicació de l’ampli seguiment i les massives mobilitzacions a
diferents ciutats del país (a Sabadell, la més gran que jo recordi).
Sembla, però, que hi ha una voluntat premeditada de focalitzar l’atenció
en els aldarulls i amagar així el profund malestar d’una població que
ofegada amb tanta retallada expressa el seu rebuig.
Entenent això, es pot anar més enllà de la simple anàlisi que ho
considera vandalisme i veure mostres d’impotència i ràbia contra aquest
sistema que generalitza la pobresa, perpetua les desigualtats i ofega
esperances. No per això deixen de ser accions criticables però també ens
permet veure clar que una “ofensiva policial i judicial” com la que ha
anunciat Felip Puig no pretén solucionar el problema sinó aconseguir una
ciutadania submisa mitjançant la por.
És perillós i molt preocupant que s’instauri la cultura de la por i
la repressió indiscriminada contra aquelles persones que protesten per
les accions de qui governa. Semblava que utilitzar l’amenaça de patir
represàlies per acabar amb les manifestacions de dissidència política
eren mètodes passats. Però no. Parlar de regular el dret de reunió i
manifestació, aplicar lleis d’excepció o que s’empresoni preventivament
com ja s’ha fet en aquest cas, representa un retrocés brutal en termes
de drets i llibertats. I es fa pel boc gros. Amb ells o amb nosaltres.
Això és el que s’extreu de l’afirmació “ja no s’hi val el passava per
allí ” de Felip Puig. Ja no es tracta de cometre o no un delicte, sinó
de participar en una manifestació on es cometi un delicte. No es
persegueix una acció concreta. Sinó idees.
Altra vegada, s’aprofita l’alarmisme i l’excepcionalitat per retallar
drets, aquesta vegada polítics i socials. I és que ja se sap, estem en
temps de crisi i ara toca estrènyer-nos el cinturó… més ben dit, que uns
se’l treguin per collar-nos-el a la resta. Al coll i ben fort.
